La depuració de mestres i intel·lectuals no es va dur a terme només durant la guerra civil Espanyola sinó que un cop finalitzada, es va continuar amb aquest procés. Cronològicament podem situar aquest període entre el 1936 i el 1945, tot i que després de l’any 1945 es van continuar tramitant expedients i revisant sancions, per tant podem allargar aquest període fins l’any 1956.
La depuració com indica el seu nom es el fet de fer fora o treure de la societat aquells que són considerats dolents o perjudicials per a la societat, en aquell moment els feixistes van considerar que els mestres eren els culpables d’haver introduït valors republicanes a la joventut. Per tant, van voler eliminar qualsevol idea republicana com el valor del laïcisme a les aules i parar qualsevol tipus d’innovació pedagògica.
La depuració no va afectar només al personal docent, també va afectar als alumnes en pràctiques, als estudiants que cursaven magisteri...Es va prohibir molt del material utilitzat com llibres de determinat autors d’ideologia liberal o llibres d’ideologia marxista i anarquista. Com per exemple, “La criminologia” de F. Ferrer Guardia, un conegut pedagog llibertari, o “El dret de hipotecari” de Fernando de los Ríos, un polític socialista.
Tot i que els mestres de la II República no eren el únics perseguits, el que sí que és cert és el règim franquista va insistir molt en la seva depuració, ja que els mestres de la república eren considerats també intel·lectuals i tenien en les seves mans el poder d’educar als joves. I per tant, per poder exercir com a mestres havien de jurar fidelitat al règim i tenir actituds religioses.
Com tots els mestres havien d’estar sotmesos a la inspecció de l’expedient es van formar diferents grups dels quals cadascun tenia assignat un sector, per exemple La Comissió A que s’encarregava del personal de les universitats, La Comissió C encarregada del personal dels Instituts de Segona Ensenyança i Escoles de magisteri, la Comissió D encarregada de tot el personal de magisteri, tant mestres interins com la gent que es trobava en la fase de pràctiques. A tot això es va fixar un termini per donar per conclòs un expedient, tot i que en un principi tenien un termini de tres mesos, van haver-hi casos que es van arribar a estendre fins a tres anys. Cada província tenia una Comissió D, tot i que Madrid, Barcelona i València en tenien dos, per la gran quantitat de gent i per ser unes ciutats que es caracteritzaven per la seva actitud republicana.
Les represàlies presses contra els mestres, en els casos més lleus van ser la suspensió de treball i sou, el trasllat forçós dels metres d’un lloc a l’altre, enviant- lo o bé a dins de la seva província o bé fora, aquest càstigs s’aplicaven sobretot a mestres que havien participat a partits polítics autonomistes. I en els casos més greus, els mestres republicans eren condemnats a presó, assassinats o es van veure obligar a exiliar-se com a conseqüència de la persecució.
Tot això va suposar que durant el règim franquista molts dels professors que estaven exercint com a tal realment no tinguessin cap estudi de magisteri, per tant això va provocar que gent no especialitzada pogués exercir amb només el jurament de fidelitat al règim i una formació religiosa adequada.
Podem dir que aquest procés, el qual va durar deu anys, va suposar l’endarreriment de l’educació, com a conseqüència de la depuració del personal docent que havia exercit durant la república. I en el moment en que se’ls hi va obrir un expedient i es va trobar alguna irregularitat com la participació en política d’esquerres durant la república podien ser altament fins al punt de ser empresonats o afusellats. I tots aquests fets van ser una de les causes més importants que van fer esdevenir l’educació del franquisme una educació poc qualificada i de caire autoritari basada en l’adoctrinament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario